En Carles i la Maria estan asseguts al voltant de la taula sopant. Amb ells s’asseuen l’Alba i en Jordi, els seus dos fills. L’Alba té quinze anys i en Jordi en té dotze. Hi ha bon ambient, parlen de com els ha anat el dia. Cadascú hi diu la seva. En un moment donat, en Carles comenta que s’acosta l’estiu i que ja té ganes de fer vacances, trencar amb la rutina i veure coses noves. Segueixen parlant sobre les vacances, com s’organitzaran, les visites que faran i les persones que retrobaran... De cop l’Alba, que fins aquest moment ha estat escoltant, diu taxativa -jo no vindre, em vull quedar aquí-.

La conversa continua, sembla que ningú no s’ha adonat del que l’Alba acaba de dir, fins que en Carles, com sense acabar s’ho de creure, pregunta -què dius?-

-Que no vull venir, que em quedaré a casa. No tinc ganes d’anar amb vosaltres com un gosset, la majoria de la meva colla es queda i no em vull perdre el que faran. Amb vosaltres m’avorriré com una ostra. Em penso que ja sóc prou gran per fer el que vulgui, no em podeu obligar, jo no hi vull venir “al poble”, és un rotllo i no hi ha res per fer ni ningú interessant..-.

Els pares es miren entre sorpresos, preocupats i ofesos i qualifiquen la postura de l’Alba de tonteria, de caprici. -És impossible, no t’ho consentirem, què t’has pensat? Has de fer el que et diguem, mentre et mantinguem i visquis sota el nostre sostre hauràs de seguir les nostres normes...-

Aquests i altres arguments es barregen amb els de l’Alba i la discussió va pujant de to. Ningú no s’escolta, cadascú mira de cridar més que l’altre i cada cop apareixen més temes polèmics que els enfronten.

Ha esclatat el conflicte. Com gestionar-ho? Potser unes quantes reflexions podrien anar bé per trobar la manera.

En primer lloc: en qualsevol conflicte sempre hi ha dues parts implicades directament. En aquest cas, “els pares” i l’Alba, la seva filla. És important determinar les parts perquè de vegades no són tant clares com sembla.

En un conflicte, el que veiem més de pressa és allò què vol cadascuna de les parts (POSICIÓ) però no és tant clar el perquè ho vol (INTERÉS). Si es vol gestionar el conflicte de manera positiva, s’ha de fer a partir dels interessos.

L’Alba no vol anar de vacances amb els pares, però.. per què? Enumerem algunes possibles opcions. Els pares són uns pesats i està farta d’aguantar-los. Totes les amigues es queden i han fet plans molt divertits. Té un noviet que no va enlloc a l’estiu i vol estar amb ell. Amb la colla del poble s’hi troba malament. Li fa il.lusió quedar-se sola i sentir-se gran i independent..... tots aquests motius, i més, en diferents ordres i graus poden estar barrejats darrera de la posició de l’Alba: són els seus INTERESSOS.

Passem a l’altra part, “els pares”. Per què volen que la noia vagi amb ells? Enumerem també alguns possibles motius. Pensen que les vacances són per estar junts. És més econòmic estar tots al poble. Consideren que l’Alba no es pot cuidar sola. Tenen por del que l’Alba pugui fer. No els agrada la colla de la nena. És una noia i podria passar-li alguna cosa... Podríem preguntar-nos també fins a quin punt pare i mare coincideixen en la importància d’aquests interessos...

És fonamental analitzar els interessos de cada una de les parts, perquè només si els tenim en compte podrem apropar les posicions i arribar a acords satisfactoris i acceptables per tothom.

El panorama del conflicte no s’acaba, però, amb posicions i interessos. Més al fons encara, hi trobem les NECESSITATS que cada una de les parts intenta satisfer i que li són bàsiques i fonamentals. Potser els pares estan preservant la seva autoritat que trontolla amb l’arribada dels fills a l’adolescència? Potser l’Alba defensa la pròpia independència i busca una identitat ja adulta? Sobre els valors que s’amaguen darrera els interessos hi hem de reflexionar perquè sovint són tant importants per a nosaltres que no hi podem renunciar i els hem de satisfer per aconseguir ser persones equilibrades i felices.

Quin podria ser un bon final del conflicte que hem plantejat? En realitat no hi ha una solució sinó moltes possibles, que seran bones o no segons com s’hi arribi i com siguin viscudes per les parts:

• Quedar-se tots a casa i plantejar un altre tipus de vacances pot ser una solució si els pares no ho viuen com una abdicació de la seva autoritat i la noia com un “sortir-se’n amb la seva”.

• Acordar unes vacances partides i permetre que l’Alba, per exemple, es quedi a casa d’una amiga quan la família va al poble i vagi amb els pares i el germà quan van de viatge, pot ser una bona sortida, si no s’ho han de retreure els uns als altres.

• Que tots vagin junts al poble i al viatge està bé si els pares s’adonen de quines son les necessitats de l’Alba (independència, identitat...) i miren de satisfer-les des d’altres àmbits (donant-li alguna responsabilitat, ampliant el temps d’estar fora de casa...) i la noia comprèn i valora l’oportunitat d’estar junts que els ofereix les vacances.

En fi, tantes solucions com famílies i parts en joc.

Apa! a pensar alternatives per resoldre la situació!!!

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA:

Notícies- "Apendre amb tu" 2010

La Berta està una mica amoïnada, aquest matí l’han telefonat de l’escola del seu fill ili han dit que la seva tutora vol tenir una entrevista amb ella. El seu fill te deu anys i es diu Dídac, és molt bon nen i molt espavilat, va força bé en els estudis, pot ser és una mica tímid i no te gaires amics però els que te ho son de debò.

Darrerament la Berta l’ha notat distret i una mica trist però com que fa poc que ella i en Juli (el pare d’en Dídac) s’han separat i estan amb tot l’enrenou dels advocats, els tràmits, la custòdia... doncs ho ha atribuït a això i li ha semblat normal. “Només faltaria que estigués com si no passes res”, ha pensat. I ha procurat animar-lo i distreure’l tant com ha pogut. Suposa que la tutora també ho ha notat i li deu voler comentar alguna cosa al respecte (pot ser com enforcar-ho des de l’escola o preguntar-li com està el nen a casa...).

La Berta pensa que en Juli també hauria d’anar a la reunió amb la tutora, al cap i a la fi és el pare de la criatura i també ha de saber què passa i fer front als problemes que se’n puguin derivar. Però la situació entre ells dos és molt tensa i li resulta molt incòmode trobar-se amb ell i parlar-hi, en general no li agraden els enfrontaments i procura fugir-ne, i fins ara aquest sistema li ha anat prou bé. Hi dona moltes voltes però finalment decideix que no li dirà res, ja hi haurà altres trobades amb la tutora i altres moments en que en Juli haurà de fer de pare tant si vol com si no vol. De moment, pot fer-se’n càrrec perfectament ella de parlar amb la tutora.

Així doncs la Berta assisteix sola a la trobada. Sorprenentment, la tutora no li esmenta el tema de la separació, només ho comenta de passada quan la Berta es lamenta de les dificultats que preveu que trobarà a l’hora d’educar el nen i la seva por a enfrontar-se a les preocupacions que se li aniran plantejant a mida que es faci gran. Del que la tutora li vol parlar és de la relació d’en Dídac amb alguns dels seus companys de classe.

La percepció de la mestra és que en Dídac està abandonant els seus amics de sempre per por d’enfrontar-se a alguns altres companys que darrerament se li acosten per fer els deures amb ell o per que els ajudi en alguna matèria. No és que a ella li sembli malament que els ajudi o que els faci costat, el problema és que li sembla que en Dídac pateix per que voldria anar amb els seus amics, o al menys ho voldria fer algunes vegades, i no ho fa per no crear situacions de tibantor o d’enfrontament amb els altres nois.

La mestra pensa que, a conseqüència d’aquesta situació en Dídac s’està sentint malament, està tens, de mal humor i tot això comença a repercutir en els seu rendiment i fins i tot en la manera com el veuen la resta de nens i nenes de la classe. Demana a la Berta que, des de casa, intenti recolzar en Dídac i fer-li veure que no ha de tenir por de dir el que pensa o el que sent, que no és bo callar i quedar-se amb el sentiment de que els altres s’estan aprofitant de tu i de que estàs deixant de fer el que vols fer per por de discutir o d’enfrontar-te. Que el que ha de fer és buscar la manera de dir el que opina i fer el que vol sense que ningú es senti agredit. Que està bé que ajudi aquests companys però que no ha de ser a costa de perdre els amics als que s’estima.

La Berta se’n sorprèn molt, no es podia imaginar que el seu fill reaccionés d’aquesta manera ja que sap com se sent unit als seus amics, i tant bon punt arriba a casa en parla amb en Dídac i li diu que ha de tenir més personalitat i que ha de ser més fort i no fugir dels problemes, que fugint no es resolen, al contrari, moltes vegades acaben fent-se més grossos.

No se si heu sentit a dir que a resoldre els conflictes se n’aprèn. De la mateixa manera i al mateix temps que aprenem a conviure i a relacionar-nos amb els altres aprenem de quines maneres hem d’actuar i de quines maneres hem de situar-nos i reaccionar davant de les situacions, més o menys conflictives, amb les que ens podem trobar.

Com ens hem de posicionar davant d’un conflicte? Hem de fugir?, Hem d’evitar l’enfrontament fent veure que no passa res? Hem de lluitar defensant les nostres postures contra l’altre? Hem d’entendre que nosaltres i els altres tenim els mateixos drets a expressar el que volem mirant de no ferir ningú i de col.laborar en buscar una relació satisfactòria per tothom?...

El que és clar és que els infants aprenen (aprenem) a partir del que els transmeten els adults que els fan de referents. I la transmissió es produeix a partir del que “es viu” no del que “es diu”.

Quines pautes li està donant la Berta al seu fill?
Com elaborem els nostres conflictes? Com és la nostra manera de conviure? Això, i no una altra cosa, és el que estem transmetent!